Els colors del metall sonen a l'Auditori

Dalt del cotxe hi ha una nina...

De sobte unes bombolles cauen per l’escenari al ritme de la pluja i de lluny, se sent el cant d’un tímid ocellet.

Bufa el vent i ens transporta a la jungla.

-          Estem enmig de la selva! – diu el Jordi C amb la boca oberta.

El Pol segueix el ritme amb el cos i a la Clàudia li costa no posar-se a ballar amb un somriure d’orella a orella.

 Sonen cargols de mar i banyes d’animals salvatges.

Ta Ta tatata! Tot l’auditori marca aquest ritme amb les mans.

Ara queda tot tranquil i l’ombra de la trompeta apareix en una pantalla entremig de llums de colors.

Instruments de vent metall s’uneixen  dalt de l’escenari i malgrat el volum del so tothom es tranquil·litza.

En Joan petit com balla... sona des de dins d’una manguera... Això és màgia!

La cosa es posa seria quan comença a sonar una melodia de Bach.

La música de James Bond busca per l’auditori a una intrèpida trompeta que s’escapa entre el públic. Se senten de fons els somriures dels nens.

La masovera se’n va al mercat... Tothom es posa a cantar la coneguda cançó.

L’actuació arriba al seu final i ens acomiadem de la família de vent metall amb un fort aplaudiment:

El més agut... la trompeta!

El que més creix i dóna voltes com un cargol... la trompa!

El trombó!

I... el més gran i el que sonen més greu... la tuba!